Em dedico a l’edició fotogràfica des de fa ja un bon grapat d’anys. La meva feina consisteix a interpretar amb criteri, agilitat i molta cura els elements que conformen una imatge, per tal de dirigir la mirada del receptor. Cada matí, amb les companyes, repassem les pautes acordades i ens repartim les imatges. Un cop interioritzada la mecànica de la tasca em permeto sintonitzar alguna llista musical. Llavors, ballo amb el peu a ritme discret i em capbusso en els meus pensaments.

Aquesta litúrgia quotidiana té un no-sé-què que atrapa. El cert, però, és que l’espai de treball hi acompanya molt. Lluny de semblar un aparador, Singular és un refugi per a molts dels que hi freqüentem. La llum natural, la fusta de pi de les taules i el tracte proper fan la feina amable. Les distraccions són inexistents, excepte per aquell entranyable vellet que, de tant en tant, surt a regar les flors del seu balcó. A diferència d’experiències prèvies en altres llocs, aquí hi trobo la concentració absoluta precedida d’una calma necessària.

En aquest espai hi convivim persones i professions molt diferents. Podríem no tenir mai res a veure, però acabem convergint de forma inesperada; i es fa família, i es fa barri. Potser és estrany de dir, però aquí el plural esdevé Singular.